Iudicii Signum. Nadal renaixentista a Castella i València

Diuen que Juan Cepa, l’últim dels mestres de capella de don Fernando de Aragón, virrei de València i duc de Calàbria, va abandonar trist València quan va haver de marxar a Màlaga després de la mort de Senyora Mencía de Mendoza, vídua del duc. Si almenys hagués aconseguit el lloc de mestre de capella a la catedral de Toledo. Allí hauria tingut ocasió de xerrar dels bons temps amb alguns ministrers als quals havia dirigit quan era al capdavant de la capella d’en Fernando; però a Màlaga no tenia amics, i amb prou feines arribava a explicar-se el motiu pel qual l’havien escollit a ell per a succeir en el càrrec de mestre de la catedral al recent difunt Cristóbal de Morales.

cathc3a9drale-de-malaga-andalousie.jpg
Catedral de Málaga

Corrien els últims dies del mes de novembre de 1554 quan Cepa va arribar a Màlaga. Ni temps va tenir per a descansar, perquè s’apropava Nadal i tot havia d’estar llest per a causar bona impressió al capítol i als fidels que omplirien el temple des de les Vespres del dia anterior. La veritat és que, encara que ningú s’atrevia a confessar-ho, el que els atreia al temple en data tan assenyalada, allí i en qualsevol altra part d’Espanya, era sobretot la música: els villancets, que tot just feia un segle que es cantaven la nit de Nadal i que portaven camí de desplaçar als vells llatins. El seu mestre Pedro de Pastrana, que havia tingut l’encert de recomanar-li al duc de Calabria per que fos el seu successor -i això que al final duc i mestre a penes es dirigien la paraula-, en una ocasió li havia parlat del que va succeir amb els villancets, encara que en realitat l’única cosa que importava, i que tothom sabia, era que els mestres de capella tenien obligació de compondre-les i dirigir-les per Nadal, costum que començava a estendre’s a d’altres festes destacades i que no deixava de ser molesta en aquelles ocasions en les que fluixejava la inspiració.

El que li va explicar Pastrana tenia a veure amb la presa de Granada, però en realitat era només un rumor al qual el mateix anomenat arquebisbe de Granada el 1492 per Isabel la Católica, se les va haver de veure amb la conversió dels moros i els jueus que hi havia a la ciutat, poc aficionats a audir a l’església a escoltar cants i pregàries en llatí de les quals no entenien paraula. Per mirar de millorar la situació, Talavera va pensar a fer cantar villancets en tot similars als que estaven de moda en els ambients cortesans, només que amb lletres que digueren el que deien les lliçons i responsoris; l’experiment va ser tot un èxit perqué les esglésies granadines de cop i volta es van omplir, estimulant d’altres amb el seu exemple. Aquí és on les coses no estan molt clares, per que més aviat sembla que el que va fer Talavera va ser implantar a Granada una experiència que ja havia tingut lloc en alguna altra part. S’ignora on, pero Pastrana ho sospitava.

És clar que el mestre, toledà de pro, era molt seu i sempre que parlava de la catedral de Toledo es desfeia en elogis. Deia Pastrana que, a la seua joventut, les coses de religió no eren prou clares a Toledo, on, per si no n’hi havia prou amb els moros i jueus que vivien a la ciutat, a uns quants els hi havia donat per promocionar el vell ritu mossàrab. El problema principal que venien arrossegant des de feia dècades a la catedral era el d’atreure fidels al temple. Així que els clergues de l’època de n’Enrique III, l’avi de la reina Isabel, es van decidir a implantar una solució almenys per la nit de Nadal, estimulats per una experiència similar que havien dut a terme a la catedral de Barcelona: es tractava de traduir els versos de la profecia sibil·lina sobre la vinguda de Crist al romanç, i fer-los cantar a un nen en lloc dels clergues. Com que les gents entendrien el que el nen cantava, s’esperava que allò els atragués. I així va ser, efectivament, però el resultat no va ser tot el positiu que s”esperava, perquè el nen no intervenia fins al final de Maitines i la gent mentrestant estava discreta; després molts marxaven sense sentir Missa.

A un dels mestres de capella de la catedral se li va ocórrer que la situació milloraria si es cantava alguna altra peça en castellà. Amb l’aprovació del capítol, ell mateix a compondre una cançoneta de tema nadalenc, que va fer cantar als nens del cor al final de l’última antífona de Laudes, el Bien vengades, pastores. Allò va ser un encert -un segle després encara es canta-, encara que l’origen també de molts maldecaps per als futurs mestres de capella, que es van trobar amb l’obligació de compondre mes i més peces similars. Al final a Toledo van acabar per cantar-se set villancets en romanç, a part la tonada de la Sibil·la. Cinc es cantaven als Maitines, al final de les lectures IIª a VIª, una al final de cadascuna; en la VIª lectura el villancet precedia al Cant de la Sibil·la, que conservava el seu atractiu pel seu argument, com un contrapunt tràgic al catàcter alegre dels villancets. Les altres dues es cantaven al final de Laudes, el Bien vengades, a una veu, i a continuació un altre villancet polifònic, com el de Maitines, basada en el Bien vengades des de que així ho va posar de moda un dels mestres de cant dels escolans toledans, Juan de Triana, amb el seu cèlebre Dinos, madre del donsel. Asseguren que va ser Triana qui va proposar substituir el refrany tradicional de la Sibil·la per un altre polifònic, la qual cosa va acabar d’arrodonir la música dels Maitines nadalencs a la catedral de Toledo, que segueixen de gom a gom.

Pastrana deia que havia conegut Juan de Triana, encara que mai va dir si va ser mestre seu. Cepa sospitava que si que ho va ser, i no veia cap raó per la qual aquell hagués d’ocultar-ho, a no ser que fos pel fet d’esquivar que va ser Triana qui va concebre la idea de fer alternar un solista i un cor en els villancets nadalencs. És clar que Pastrana preferia substituir el solista per un altre cor, per molt reduït que fos, i és així que Cepa ho va aprendre d’ell i també un col·lega seu, Batolomé Cárceres.

Va ser una llàstima que Cárceres desaparegués tan de sobte. Era un músic dotat al qual Pastrana mirava amb cert recel i al que va saber imitar amb habilitat un altre mon músic, Matheo Flecha el vell, al que sempre va acompanyar l’èxit. Flecha, Pastrana, Cárceres i Cepa van coincidir per poc temps a casa del duc de Calabria, a València, quan aquest encara estava casat amb Senyora Germana, la vídua del rei Catòlic. Aquells si que van ser anys feliços i estimulants! Va ser aleshores quan Cárceres va començar a compondre aquells villancets de durada desmesurada als quals Flecha i uns altres van anomenar ensaladas. Al duc i especialment a la duquessa els encantaven, per l’espurna de bon humor que introduïen els veus solistes que tant recordaven, i segueixen recordant, als personatges rústics del teatre; tant és així qu el duc n’encarregava un de nou cada any, per que els interpretaren els de la seua capella durant les Maitines de Nadal.

En Fernando, aficionat a la música, Pastrana i altres li haurien parlat del tema dels villancets nadalencs, així que va decidir adoptar el costum de fer-los cantar a la seua capella privada, no per atreure ningú, sinó perquè així els Maitines de l’Ofici de Nadal adquirien un fort caràcter festiu. Són molts els que encara recorden els de l’any 1535, per als quals Flecha havia compost la seua ensalada La Negrina, en la qual per primera vegada es va decidir a introduir alguns fragments cantats en català, com ho havia vist fer a Cárceres. Per aquells dies Pastrana, que era capellà de l’emperador Carlos, havia hagut d’absentar-se de València i va caldre substituir-lo. Va ser al final del primer nocturn quan van cantar l’ensalada, i després al final de cadascuna de les tres lliçons del següent nocturn els villancets, començant per una de les més cèlebres de Pastrana, Señores, el qu’es nascido. Va ser cárceres qui ho va suggerir: aprofitant l’absència del mestre de capella, ell i Alonso havien escrit cadascun una versió polifònica en catala del refrany del Cant de la Sibil·la, que dubtaven que Pastrana els hagués deixat estrenar, i que anava bé preparar amb aquest villancet. el resultat va ser inmillorable, perquè es va comptar amb la complicitat de tots els cantors i ministrers que formaven part de la capella del duc.

_DSF0012.JPG
‘El Cant de la Sibil·la a la Catedral de València’, 2017

Això d’interpretar el Cant de la Sibil·la com colofó d’un dels nocturns de Maitines no acabava de convéncer Pastrana. Però En Fernando hi havia insistit, un cop va saber que així es feia a la catedral de València, i encara més des de que Cárceres i Alonso li van fer escoltar el refrany en versió coral. Llàstima que Senyora Germana morís tan aviat! Amb Senyora Mencía va ser ja una altra cosa; es van acabar les festes, les ensaladas nadalenques i ja només van quedar alguns villancets i el Cant de la Sibil·la, que el duc seguia obstinat en escoltar, any rere any.

Text de Maricarmen Gómez inclós al disc Iudicii Signum de Capella de Ministrers